5 i 6ªetapa: Hornillos-Sahagun-Hospital de Orbigo.
Bo, com ja us havia dit aquestes etapes de Burgos, Palencia i Leon fins arribar a Astorga, son un poc monòtones, des de Hornillos a Sahagun varen fer 105 Km i de Sahagun a Hospital de Orbigo 98.
El jornada va començar altra vegada de nit, quan saps que a les 12 et moriràs de calor no costa gaire alçar-se a aixa hora. En un principi varen anar tots junts, els italians, Piero i Barbara i jo. A les 8:30 varen parar a esmorçar i els hi vaig dir que si volien anar al seu ritme que no m'esperesin. Menys mal que no em varen fer cas per que la jornada s'hagues fet molt llarga de no haver anat tots junts. Vam començar a tenir molta confiança, de vegades m'esperaven ells i de vegades (menys) els esperava jo. L'anecdota del dia fou la pujada de Castrojeriz. I quina pujadeta!!! Jo anava a fer carrerilla per enfilar-la ràpida i valenta i el Piero em va frenar, "on vas animal" respira i agafat un bon ritme que és molt llarga i empinada. El Piero va pujar rapidament i la Barbara i jo anavem a poc a poc, sense parar, respirant, amb un ritme costant. No més començar la pujada, un noi amb bici es va baixar i ens va mirar amb una mica de recel a les dues noietes. Jo anava al davant i Barbara darrere. El noi quan veia que li adelantavem pujava a la bici i feia un esforç per adelantar-mos, tornava a baixar de la bici, caminava i quan li adelantavem tornava a pujar i spring per adelantar a les xicones. Així es va papejar tota la pujada, baixant i pujant de la bici , sprintant i tornant a baixar. A dalt li esperaven els seus amics i a nosaltres el Piero amb la camara de fotos i vaig pensar " segur que aquest paio quan quedin pocs metres per arribar, segur que es puja a la bici i ens adelante per quedar com un maxote davant dels seus amics....jejejeje, no sap qui som nosaltres,jejeje..." i efectivament quan quedava molt poquet va pujar a la bici i va començar la sprintada final i de sopte no es va pensar que la Maria li va fer també la sprintadaaa..... IMPRESSIONANT!!!! Com varem riure tots, bo, tots menys ells. El Piero va fer una foto molt guapa, roio "foto-finis" de la Marieta i el paio. Després de respirar vaig anar a donar-li la ma, vaig quedar mes o menys be, durant tres etapes ens els varem trobar, ell me mirava una miqueta ...bo , deixemo... eren molt majos, havien vingut desde Canaries i excepte ell els demes eren unes besties de la btt.
Quina calor eixe dia, varem parar durant quasi cuatre hores en un poble en meitat del no res. Mansilla de las Mulas. Allí ens varem ajuntar un grup gran de ciclistes a refer-mos a base de Xampus i fruits secs. De sopte, començaren a apareixer alemanys de 65 anys, uns 50 aproximadament, quasi varen acabar amb les existències de cervessa, Quines gerres!!! En quan varen acabar van pujar al bus, i ala cap a Leon a dormir. Bo, això és una altra manera de fer el Camí, et solten a 3 km de un bar o un poble, fas una passetjada i et porten en bus a 100 km més enllà, així fins arribar a Santiago. Bo, és una altra manera de fer el Camí, a mí no em varen fer cap mal, però molta gent, dels que venen a fer el Camí, no els hi agrada gens aquest tipus de turisme. Bo, que li ho pregunten als dels bars, als de les cases rurals d'aquells pobles abandonats de tota la comoditat de les grans ciutats.
A les 6 varen tirar cap a Sahagun, on varem dormir. Com que ens havien pulit 105 KM ens varem fer el gran sopar. Ribera del Duero i solomillo. Bestial. Restaurant Lluis.