7ºetapa: Hospital de Órbigo-Cacabelos

Mare meua quan de temps ha passat!! No sé si m'enrecordaré de moltes cossetes que vaig viure. Després de un estiu canyero, la cervesa, la festa i la maria han pansit els meus records. Però abans de obrir altra finestra he de tancar una porta. Al més d'octubre tinc altres 15 dies de vacances i no he trobat la millor manera de desconectar que agafar la bici i tornar a repetir el Camí, aquesta vegada no sé si arribaré encara que el Edu digui que sóc molt cabuda i segur que hi tornaré a visitar al Santi. Bo, al menys m'agradaria fer alguns trams que em vaig passar al Juny: com la pujada de Saint Jean a Roncesvalles i el Port del Perdò. També i si la pluja m'ho permet intentaré anar pel camí i no per la carretera. Com que el Pierro i la Barbara m'han enviat les fotos segur que m'enrecordaré de més coses. Per cert son xulíssimes, ja us possaré algunes de molt divertides.
Hospital de Órbigo.
ooooouuuhh!! Ens em alçat molt però que molt promptet. El Javier està dormint encara i surtim a poquet a poquet, intentant no fer gaire ruido i...... catapAM!! primer bac del dia (6:30) he redolat per la escalera, bo el cul ha anat baixant esgraò per esgraò fins arribar a l'entrada del alberg.
Les dues rutetes per Castella se m'han fet molt dures, massa pla i massa vent, Ara comença l'ascensiò a les montanyes gallegues. Avuí la Creu de Ferro. AAAaaah!!! M'hagués agradat començar aquesta etapa més aprop del port però aquí no et pots ficar una meta, cada dia és diferent i arribes a on arribes i al dia següent afrontes la jornada amb valentia i si no la tens te la inventes com siga. Tirem cap a Astorga, un poble molt rebonic amb el ja conegut castell de WaltDisney, bo el Palau de Fades de Gaudí. A poc de arribar a Astorga i després d'una albada impressionant hem passat per un poblet molt xicotet i uns nois del poble, amb la cervessa a la m'ha em deien: Where are you from? where are you from?... després de repetir-ho varies vegades els hi he respost- de València- i ells molt decebuts han fet mitja bolta exclamat - baaaaa- Ens em partit el cul un rato, jejejeje... , veien com els andianos anaven a la caça de la turista.
El Javier ens a agafat a punt d'entrar al Restaurant Gaudí. En Astorga ens hem fet un bon desdijuni abans de remontar les terres del Bierzo. Comença a canviar el paissatge, ara és més celtic, les construccions son de pedra i els sostres de pissarra. Entrem i surtim de poblets petitons, passem Rabanal de Camino i cap amuuuunt... Estic una miqueta cansada i el Pierro, la Barbara i el Javier tiren cap a endavant i els hi dic que apa, apa. En aquest punt, hem agafat tots plegats molta confiança com si ens coneguessim de tota la vida i quan un es retrase, els altres tiren però esperen a unir el grup. Ja veieu, comences sols i segur que acabarem tots junts.
Sembla que ara hi ha més gent al Camí, s'acosta Galicia i la gent es decideix a fer els ultims km cap a Santiago per gaudir de l'esència del Camí i aconseguir " la compostela". Practicament vaig soleta pujant, xino xano. Aquesta vegada hem anat per la carretereta , ens pareixia molt dur anar pel sendero original. De totes maneres no s'allumya molt de la carretera. De quan en quan, em vaig trobant a dos bicigrinos de Vigo que em van animant i donant forces.
A punt d'arribar a la Creu de Ferro, veig els meus companys i sense deixar de pedalejar els hi dedico la cançò de Rita Pavone... "dime por qué, los domingos me abandonas por el futbol..." puntazo!! la Barbara em replica la canço en Italià
Aquesta nit tenim que arribar a un lloc guapo i vore el partit Italia-España. Ens hem jugat un pernil!!
La baixada de la Creu de Ferro és espectaculaaar!!! No tenia prou frenos per aturar la burreta. A la falda de la increïble baixada i ha un poblet molt cuco, rural però a tope de pijos, es diu Molinaseca. En una mini terrassa, molt acogidora, l'ama del bar ens ha preparat un plat ple d'embutits i em sembla que m'he begut un litro de de xampu. Avuí fa molta calor i abans de seguir pedalejant ens em fet una bona mitjdiada, a prop tenim Pomferrada i voldriem fer uns quants kilometrets més, al menys fins a Cacabelos. L'entrada de totes les ciutats és horrible, la de Pomferrada també encara que sigui molt xicoteta. Bo, tirem sense parar-mos gens i entrem pel camins rodejats de vinyes , el paissatge és preciós i molt agraït, tot verdet la calor no et sembla tat forta. Al passar per un poblet em trobat una font espectacular, no us la puc descriure us posse les imatges i vosaltres mateixos voreu quin goig.
Queden pocs quilometrets per a Cacabelos i no dubtem en arribari i aposentar-nos en el Hostal La Gallega. A Molinaseca em agafat una tarja del Hostal, quan em arribat l'aparença de la façana no era molt bona però al entrar ens em trobat amb un localet recient restaurat, on cada habitació tenia pantalla plana. MASSA MASSA PA LA CARABASSA. Bo, avuí toca mimar-se:
-netetjar la roba a la rentadora i la secadora.
-mirar el partidet de futbol a una pulperia.
-dutxeta com deu mana i cremetes curatives de la mama.
-i... dues bolses de gel a cada genoll, avuí ja tocaba a vore com estic demà.
A prop del Hostal hi ha una Pulperia, allí ens hem trobat un grupet de bicigrinos ja apossentats a la seua taula de cara a la tele per vore el partidet. Allí ens hem trobat a un altre italià, de Sicilia, ho he esbrinat per la salutaciò euforica que li ha fet als seus compatriotes. Els del sur de Italia son com els del sur de la Peninsula Ibèrica, molt calurosos... Em sembla que també hi era a la taula el amic sevillano, Agustin, no estic segura un dia li ho preguntaré.
A l'endemà ens esperava altre port impressionant i no hem tardat en anar-mos a dormir.

5 i 6ªetapa: Hornillos-Sahagun-Hospital de Orbigo.
Bo, com ja us havia dit aquestes etapes de Burgos, Palencia i Leon fins arribar a Astorga, son un poc monòtones, des de Hornillos a Sahagun varen fer 105 Km i de Sahagun a Hospital de Orbigo 98.
El jornada va començar altra vegada de nit, quan saps que a les 12 et moriràs de calor no costa gaire alçar-se a aixa hora. En un principi varen anar tots junts, els italians, Piero i Barbara i jo. A les 8:30 varen parar a esmorçar i els hi vaig dir que si volien anar al seu ritme que no m'esperesin. Menys mal que no em varen fer cas per que la jornada s'hagues fet molt llarga de no haver anat tots junts. Vam començar a tenir molta confiança, de vegades m'esperaven ells i de vegades (menys) els esperava jo. L'anecdota del dia fou la pujada de Castrojeriz. I quina pujadeta!!! Jo anava a fer carrerilla per enfilar-la ràpida i valenta i el Piero em va frenar, "on vas animal" respira i agafat un bon ritme que és molt llarga i empinada. El Piero va pujar rapidament i la Barbara i jo anavem a poc a poc, sense parar, respirant, amb un ritme costant. No més començar la pujada, un noi amb bici es va baixar i ens va mirar amb una mica de recel a les dues noietes. Jo anava al davant i Barbara darrere. El noi quan veia que li adelantavem pujava a la bici i feia un esforç per adelantar-mos, tornava a baixar de la bici, caminava i quan li adelantavem tornava a pujar i spring per adelantar a les xicones. Així es va papejar tota la pujada, baixant i pujant de la bici , sprintant i tornant a baixar. A dalt li esperaven els seus amics i a nosaltres el Piero amb la camara de fotos i vaig pensar " segur que aquest paio quan quedin pocs metres per arribar, segur que es puja a la bici i ens adelante per quedar com un maxote davant dels seus amics....jejejeje, no sap qui som nosaltres,jejeje..." i efectivament quan quedava molt poquet va pujar a la bici i va començar la sprintada final i de sopte no es va pensar que la Maria li va fer també la sprintadaaa..... IMPRESSIONANT!!!! Com varem riure tots, bo, tots menys ells. El Piero va fer una foto molt guapa, roio "foto-finis" de la Marieta i el paio. Després de respirar vaig anar a donar-li la ma, vaig quedar mes o menys be, durant tres etapes ens els varem trobar, ell me mirava una miqueta ...bo , deixemo... eren molt majos, havien vingut desde Canaries i excepte ell els demes eren unes besties de la btt.
Quina calor eixe dia, varem parar durant quasi cuatre hores en un poble en meitat del no res. Mansilla de las Mulas. Allí ens varem ajuntar un grup gran de ciclistes a refer-mos a base de Xampus i fruits secs. De sopte, començaren a apareixer alemanys de 65 anys, uns 50 aproximadament, quasi varen acabar amb les existències de cervessa, Quines gerres!!! En quan varen acabar van pujar al bus, i ala cap a Leon a dormir. Bo, això és una altra manera de fer el Camí, et solten a 3 km de un bar o un poble, fas una passetjada i et porten en bus a 100 km més enllà, així fins arribar a Santiago. Bo, és una altra manera de fer el Camí, a mí no em varen fer cap mal, però molta gent, dels que venen a fer el Camí, no els hi agrada gens aquest tipus de turisme. Bo, que li ho pregunten als dels bars, als de les cases rurals d'aquells pobles abandonats de tota la comoditat de les grans ciutats.
A les 6 varen tirar cap a Sahagun, on varem dormir. Com que ens havien pulit 105 KM ens varem fer el gran sopar. Ribera del Duero i solomillo. Bestial. Restaurant Lluis.

4 Juliol 2008

HOLAAA!!!! Ja fa una setmana que estic a casa, que us pensaveu que m'habia perdut pel Camí? o qué anava a enllaçar amb el San Fermin. Bo, la veritat és que estava una "miqueta" feta pols. L'ultim dia em vaig costipar y em sembla que entrí a la Plaça d'Obradoiro amb febre o pot ser sigués el cansament. Estava tan feliç com una perdis que no em donava compte , cada dia que passava les cames ho notaven bastants.
A més com que soc un poc banyuda el diumenge 29 me'n vaig anar a una cursa a la Cerdanya. Buff, quan vaig vore aquelles muntanyes quasi em moro. Bo, us dec una miqueta de historieta del que he fet per les terres del Cid i de les bruixes.

3ºetapa: Viana-Grañon
Un dels dies més especials fou la tercera étapa. Em vaig alçar molt prompte, tan que encara no havia surtit el sol per Viana (foto). Anava soleta direcció a Logroño, en arribar a la ciutat t'entra un sentiment d'angoixa pels cotxes, el ruido i els edificis, però en aquesta ciutat està molt ben senyalitzat i a part de que quasi m'atropella un porsche roig, vaig surtir per un parc molt guapo on la gent a les 7 del matí ja et deia "buen camino".
També es pot trobar art modern al Camí, Qué bonica la meua xiqueta!!
Pel parc on et dirigeixen les fletxes, de vegades hi ha un home amb barba llarga i mirada de boig (en sentit carinyos) que et regala unes galetes, fruita, xarrera i carinyo. Com que jo estic també una miqueta tocà, el vaig passar de llarg i no sé qué em va dir que reculés. Varem fer una xarrada llarga, em va contar un munt de histories sobre el Camí i sobre la vida, Marcelino, com es diu, porta desde l'any 1974 fent el Camí, quasi que viu per ell. Aquest any ja ho habia fet 6 vegades i pel que vaig entendre també viatge a peu per tota la peninsula, un tipo entranyable. Em va regalar la bieira, una pedreta amb la fletxa groga i un anou. Portava un emparrament a sobre meu que no habia fet ni un km i ja em vaig caure. Buff, açò dels pedals automàtics m'ha portat pel camí del calvari, porte el cos baldat de les "osties" que m'he pegat.
Els paissatges de La Rioja i Navarra per on passa el Camí son molt semblants al pla de Lleida, per això vaig elegir aquestes dates, mireu la foto sembla el camp quan vas cap a Agramunt. no??
Aquest dia ja començava a fer caloreta i no com que no vaig ficarme crema fins al migdia vaig patir una miqueta les cremades. Si alguna vegada feu el Camí és molt important la protecció, crema, casco... colzeres si sou tan patoses com jo.
Al meu poble Navarrete, jejeje, vaig coneixer a un pre-jubilat del Banesto. Estava contentissim de fer el Camí, em va regalar un xoriço de Turquia fet amb Melassa i fruits secs. Es va quedar flipat que li adivines que era prejubilat, de banca i a més de Banesto. jejeje. Per qué serà? Papaaaa a vore si t'animes a fer el Camí a tu també.

A mig dia vaig arribar a Santo Domingo de la Calzada i allí m'esperava el "Gran Hermano". Durant tres dies els meus pares em varen vigilar? ajudar? recolzar? de tot un poc, pues no se sap amb un cap tan dur com el meu que se li pot ocurrir. Tot s'ha de dir que pensava que serien un estorvo però com que sols quedavem amb mi quan acabava l'etapa, vaig poder gaudir de la seua companyia i del recolzament , gracies per tot si no vos ho he dit.
En aquesta població vaig esperar unes horetes a que baixes el sol i vaig fer la bona acció del Camí. EM VAIG DESFER DE LA MEITAT DEL PES. Si si, vaig facturar una alforja i la meitat del equipatge. Així va quedar la bici.
Buff! No sabeu com em vaig alegrar. Imagineu que poquet equipatge que portava. És una tortura empenyer la bici amb massa pes. Tres dies van ser suficients, ni que tinga que rentar cada dia la roba. Ara a volaaar!!!
Estava tan contenta que a les 7 de la tarda vaig surtir de Santo Domingo ,decidida a fer uns 20 km fins a Belorado i així pujar al dia següent ben fresqueta el Alto de Pedraja.
Jajaja... sorpresa, no havia fet ni 5 km i en el primer poble que entro em trobe a la parella de italians amb els que me habia trobat moltes vegades des de Roncesvalles, fotense un Rioja, formatge, pernil... i em diuen " Ven, ven, ven, come, bebe..." uffff. Qui va a dir que no, xarrant, xarrant es va fer de nit i em varen fer quedar en la casa rural que havien llogat. Mare meua, si tots els dies son així a l'Agost encara no hauré arribat a Santiago.

4ªetapa: Grañon-Hornillos del Camino
A l'endemà els vaig fer aixecar de nit, sobre les 5, i amb resaca..jajaja... en davant el Camí i la lluna plena, en darrere un sol enorme a punt d'eixir que ens advertia d'un dia molt calurós. Vaig fer 5 km amb ells i em vaig despedir pues cadascú a d'agafar el seu ritme i el seu camí. Ells preferien pujar el Alto de Pedraja per la carretera i jo volia pujar-lo pel camí. (ole tus ovarios, que banyuda que soc) Quina pujaeta, deu meu, hi hagué un moment que vaig baixar de la bici per empenyer-la i un barceloní de a peu em va ajudar... Quan arribes a dalt és precios, vas creuant els "montes de Oca" i entre els arbres no veus la llum. Pel cap volen uns pardals sospitosos espere que no m'aguaiten a mi... Comença la baixa!!! Bestiaaaal!!!
Abans d'arribar a Atapuerca hi ha un poble petit que es diu Agés, ací vaig trobar una mostra d'art modern rupestre del Camí. Jo vaig disfrutar molt. Veiu les fotos

Bo, açò és una xicoteta mostra, el jardí estava ple d'encant a cada racò. Segons la mare de l'artista cada any omple el jardí amb alguna idea descavellant.

A Atapuerca sols vaig parar per menjar el meu bocata de pernil de cada dia i per acomiadarme dels pares. Ciao!!! La baixada bestial continuaaaa!! A mitad baixada eren ja les 12:30 i fotia una calda impressionant, vaig trobar un xabal de Bilbao que coixejava, per fer-li una mica de companyia el vaig acompanyar fins al poble més proper, el pobre estava fet pols dels peus i a l'endemà s'ho deixava per tornar al septembre més preparat. Com tots cansat, rebentat però feliç com una perdis.
L'entrada a Burgos és un asco asco, a més em vaig pegar la reostia, no vaig treure el peu a temps del pedat automatic i em vaig caure a terra. Em vaig asustar una mica, pues vaig comprovar per a que serveix el casc. Consell: no us el tragueu per molt calor que faci.
La Catedral és molt bonica per fora per dins no vaig voler entrar, a les 2 de la tarda prefereixo la Catedral de la cervessa. En un bar del centre em varen donar una gerra ben gran i gel pel colze. En quan va baixar el sol, vaig surtir corrent de la ciutat no sense abans preguntar com es podia surtir d'allí el més aviat possible. Sorpresa!! Resulta que vaig anar a preguntar-li a un senyor que anava en bici i que molt amablement va perdre 30 minuts amb mi per fer-me un recorregut historic-artístic d'una de les zones mé boniques i poc concurrides de Burgos, la Universitat i el Antic Hospital de peregrinos. Quina passada i quina sort que vaig tenir per despedir-me contenta d'aquella ciutat que m'habia rebut tan malament. L'home era professor de Lògica de la Universitat i després de pegar-me la volteta i abans de refugiar-se al seu despaig, em va acompanyar fins la surtida de la ciutat.
No sé qui estava més content, pues ell igual que molts ja havia fet el Camí i el fet de acompanyar-me era com un retrobament amb el seu record, amb el seu Camí.
D'aquí en davant el paissatge es va fer molt, molt monotom. Nada por aqui y nada por allà. Impressionant, pla pla pla més que el pla de Lleida. Em va costar una miqueta però per fí vaig conseguir arribar al albergue de Hornillos . 93 km!! Buff, dutxa ràpida i sopar, sorpresaa! Els italians, oeoeoeoe, "avuí no veureu vi, però si que probareu el paxaran"... Eixa nit vaig anar rapidet a dormir pues als albergues no et deixen surtir més tart de les 10. Com que em costava dormir em vaig ficar a xarrar amb el Javier, el noi de Barbastro que dos jornades després es va afegir al grup.

22 juny 2008

Hola com passa el temps. Ara estic a Cacabelos, em sembla que queden uns 200 Km per arribar a Santiago. Perdoneu que haja deixat de escriure, no es fàcil trobar un lloc per conectar-se.

Comencen a fer-me un poc de mal els genolls y ara de seguida en quan acabe em ficaré gel. Hem passat tres jornades fent 100 km cada dia. Era un poc monoton la part de Palencia y Leon. Ara comença lo dur. Avuí em fet una pujada impressionant fins a la creu de ferro , demà també tenim un altra jornada bestia.

Vaig començar sola y ara anem cuatre junts.

Aquestos son els meus companys de ruta. Dos Italians y un de Barbastro. Ho estem passant teta parlant en Italia, Valencia i castellà.

Bo, disculpeu que no puga escriure gaire, quan acabe estic feliç però reventà.

Encara que diuen que baixaran les temperatures, ací fa molta calora i ens alcem a les 5 del matí per començar fresquets.

Ara comença a haver-hi molta gent pues hi han molts que comencen 200 km abans de arribar a Santiago. Ells s'ho perden.

Un bes a tots, gràcies pels anims

20 juny 2008

Bo, lo primer agrair a tots els anims que em doneu. Açò és alucinant, no sols pels paissatges, la bici, les vacances, etc. Sino per la qualitat humana que et trobes al trajecte. Mai habia viscut algo igual.

us deixo un petit resum d'aquestos dies que no he pogut escriure:
18 JUNY 2008
El dia va començar molt molt aviat, a les 6:30 ja hi era pedalant per la senda cap a Logroño. A l'entrada hi ha una iaia molt encantadora que es diu Felisa em vaig fer una foto amb ella i em va ficar el sello a la credencial, on fica "Felisa: higuos-agua y amor".
No vaig tardar gaire en surtir de la ciutat doncs totes son un poc agobiant quan portes hores soles sense cotxes ni ruidos ni fums. Per Logroño es surt per un parc precios i la gent d'alli mateix et va diguent ¡Buen Camino!. Et dona molt bon rotllo. Quasi a punt d'enfilar la senda pel camp hi ha un porxo on es fica un home de barba llarga. El vaig passar de llarg però no sé per qué tirí cap a endarrere. Vaig passar una estona molt molt entrañable, una xarrada guapissima. Bo, a vore si trobe un ciber, pues en tiren d'aquí. Fins ara.

17 juny 2008

Resum de la primera etapa:
Jaja jaja. l'intencio era bona pero despres de vore la puxada espatarrant. (sant jean-roncesvalles) el diumenge i la pluxa alucinant del dilluns, just abans de començar vaig decidir tirar des de Roncesvalles.
Primer vaig anar a poc a poc per la carretera (sense arcen) i amb por de morir xafà per un dels camions de porcs que passaven, en vaig atrevir a enfilarme per Camí. Va ser molt xulo i un poc dur per la pluxa torrencial i el fang però val la pena. El paissatge es guapíssim. Tunels i tunels d'arbres on no passava la llum del sol.
La gent és "majjissima, encara que no ho demanes a la mínima que et veuen amb dificultats t'ajuden (como la vida misma no?)
COM ES POT PUNXAR TRES VEGADES EN UN DIA!!! DEU MEU!!!
La jprimera vegada m'ho vaig arreglar jo. eoeoeoeoeoe. La segona vegada un italia que passava just quan començava la maniobra.oeoeoeoeoeoeoeoeoeo. Menos mal pues jo no hagués vist el pinxo moruno que portaava clavat a la cuberta. La tercera vegada la pluxa va descansar i em va permetre canviar-ho sense mullarme a prop de Pamplona.
Quan vaig entrar a la ciutat plovia tant que em vaig perdre durant una hora. Al final vaig m'aprendre de nou el Camí cap a Cizur Menor, on me vaig quedar a dormir en un albergue que m'habia recomanat una Catalana quan baixava de Roncesvalles. Xulíssim. Alberg Maribel . La típica cassota navarra. Era l'unica de la peninsula iberica, em vaig fartar de parlar en Angles i frances a lo indio.
Després de sopar vaig haber de ficar a la bici a cures intensibes. Portava una ma de fang impresionant. La vaig deixar ben guapa i amb cremeta i tot. Ala a arreglar càmares. La primera vegada, em sembla que ho he fet be. Ja us diré quan torné a punxar.



resumen d'avuí: Buff! l'etapa d'avuí ha sigut molt diferent, puxada baixada puxada baixada fins 80 km apr´ximadament, Per sort la dona de l'albergue m'ha indicant un camí que vorege el "Alto del Perdon" i me lliurat d'una bona tortura, pues la baixa, amb tanta pluxa es veu que era inpracticable per les bicis.
A prop de Puente de la Reina m'he trobat un bicigrino. Ens hem seguit durant uns km, i al parar hem fet una xarradeta. Total que l'etapa d'avuí he anat acompañada fin al final. A Estela ens hem parat a dinar. Ell un xuleton i jo una truita que l'he portat els 40 km restant saltantme al coll. Demà surtiré abans i dinaré tart però tranquila al alberg.
La veritat ( no es per fer-me la xula) es que jo li portava una miqueta de ventatge, però m'ha anat be la companyia pues gracies a ell hem pogut arribar a aquest poble tan xulo: Viana. Al final estava molt molt apurada i ell s'ha ficat al davant per frenar un poc l'aire que feia.
Ara estic al Alberg, es molt gran i hi ha massa gent. Alguns van bastant pet.
He conegut un tio molt autentic, el coneixen per tot arreu com el Bin Laden del Camino. A l'abril va surtir de Cap de Creus i vol anar fins a Finisterre amb el seu goset.
Buff! es curios ahir vaig coneixer dos coreans, super tranquis i avuí he conegut a altres dos jartos de vino i amb una marxa.
Bo, me'n vaig a dormir. Una abraçada a tothom i dona. Moltes gràcies pels missatges. M'animen molt.
AAA demano perdò a totes les baboses que vaig disseccionar el dilluns baixant de Roncesvalles. AAA son enormes. Estaran bones a la llauna???
Demá prometo ficar fotetes.
Ciao

16 juny 2008

Hola hola: demà us contaré. He punjat tres vegaeeeesss

15 juny 2008

Ja hem arribat a Burguete, el hotes està molt be. Com que teniem tota la tarda per visitar coses ens hem acostat a la misa del peregrino a Roncesvalles. Ha sigut molt emocionant. Hi havia un noi tocant el orgue de categoria. Quan s'ha acabat la missa la gent a marxat i el noi del orgue seguia i ens ha donat un recital heavy bestial. Estava emocionat tocant, es veia de la manera que feia passar el full de la partitura.
Després ens hem acostat a Sant Jean, es xulissim, una passada de poble, quina pena no haberse quedat alli, sembla de conte.
Bo, demà comence, és una etapa molt dura i no sé si arribaré a Pamplona o ha Cizur Menor. Hi ha una pendent bestial i sembla que està ploguent.
Bona nit.

14 junio 2008 El Talladell

Quin cansament de dia: em sembla que ho tinc tot i també que segur em faltarà algo. Pensava que les alforges no pesarien gaire i no sé com respondrà el meu cos amb aquest nou element. Bo, també m'hauré d'acostumar a les cales pues tan sols les he pogut probar dues setmanes i el primer dia ja em vaig fotre un hostia. Estic probant aquest blog, encara no sé si ho escriuré en valencià o en castellà o si quan arribe al hospedatge tindré forces per escriure un ratet. Em sembla que hi haurà de tot.
Ah! m'ha picat un mosquit.OhOh, no he agafat repelent de mosquits.
Ara probaré de ficar alguna imatge, com la foto que els hi vaig fer l'altre dia al meus tres amorets melancòlics. Segur que aquestos dies que la Meri està de happy-power pel Camino, es faran molta companyia.

Ei, que guapos que esteu!!
Segur que m'aneu a trobar a faltar?

Buff! en sembla que estic en un núbol. Estic molt contenta i a la vegada cansaeta. He arreglat les alforges. El Edu m'ha ajudat a montarles. La que més ha costat ha sigut la de davant, les dos de radere han sigut no res, en un bufit ja estaven col·locades.

Ara tinc dos guardians custodiant la bici per a que no se la emporte ningú, o per a que no s'en vagi ella, pues no sap quina companyera tan esbojarrada que te. Aquí teniu la foto dels guardians. Joer la barbu no ha surtit molt guapa, em sembla que està una miqueta mosca. S'ha passat tota la setmana fugint cap al cotxe. Cada vegada que obria la porta de casa, corre, corre i allí la tenies , esperant per marxar a algun lloc.

Bo, ja han arribat els meus pares. Com sempre la mare ha portat dos litros de caldo (bonissim) per a el Edu. I a mi m'ha preparat un mun de coses pel camí: medicina homeopàtica, muesli en dosis, cremetes per la pell, etc. Ara em sembla massa i segur que li ho agrairé cada dia. Demà em portaran fins a Roncesvalles i pegarem una volteta fins que fasin la missa del Peregrino. Ei Edu no fiquis aquesta cara, que no em vaig a fer catolica apostolica.
El pare encara no es creu que podré fer tot el camí, bo no sé si en coneix gaire. Soc cabuda , eh Edu!!. Bo com que no tinc gaire foto meua, abans de marxar em faré alguna amb els pares.
Gràcies xampi per la càmera, es molt guapa.
Bona nit.